Gràcies!
diumenge, 28 d’agost del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Carme Rosanas
Gràcies!
dimarts, 23 d’agost del 2011
Pessigolles als llençols
Esther Gassol, al facebook, diu això del conte "Ploure", inclòs a I un cop de vent els despentina:
"Gairebé et pots capbussar dins de les sensacions. A partir d'ara, quan els meus llençols es mullin per una pluja tova pensaré que tenen pessigolles."
"Gairebé et pots capbussar dins de les sensacions. A partir d'ara, quan els meus llençols es mullin per una pluja tova pensaré que tenen pessigolles."
dilluns, 22 d’agost del 2011
Ploure
Montserrat Encabo comenta al facebook el conte Ploure, inclòs a I un cop de vent els despentina:
M'ha agradat moltíssim. És genial com dónes vida i sentiments a coses inanimades però tan quotidianes. Com ara la roba estesa que no s'enfada... I els llençols que senten pessigolles. Fantàstic! És com si a més d'estar-ho vient en una pantalla, m'hi estés capbussant, olorant, escoltant.
I el paral·lelisme entre el tipus de pluja suau i la sensació de felicitat, i després la pluja a bóts i a barrals i el desencís i les desil·lusions...
M'ha agradat moltíssim. És genial com dónes vida i sentiments a coses inanimades però tan quotidianes. Com ara la roba estesa que no s'enfada... I els llençols que senten pessigolles. Fantàstic! És com si a més d'estar-ho vient en una pantalla, m'hi estés capbussant, olorant, escoltant.
I el paral·lelisme entre el tipus de pluja suau i la sensació de felicitat, i després la pluja a bóts i a barrals i el desencís i les desil·lusions...
dissabte, 20 d’agost del 2011
I un cop de vent els despentina, al Diari del Maresme
I un cop de vent els despentina, al Diari del Maresme, gràcies a Anna Rossell.
En aquest enllaç.
En aquest enllaç.
divendres, 19 d’agost del 2011
Tota una vida en un moment
Moltes gràcies a l'Anna Rossell pel comentari que fa al seu blog dels contes de I un cop de vent els despentina, i que transcric a continuació:
.
Contràriament al que pot semblar, la narrativa breu demana de qui la practica un profund coneixement del gènere i de l’art de l’escriptura. Precisament per la seva concisió cal un domini magistral dels ingredients, una tria acurada i precisa del lèxic, una intel•ligent construcció de la trama, una exacta col•locació del clímax, enginy per construir-ne l’ arquitectura. En Jesús Maria Tibau (Cornudella de Montsant, 1964) dóna prova amb escreix de ser un mestre del relat. Aquesta és l’opinió que em mereix la lectura del tast que he pogut fer del recull que acaba de publicar amb el títol I un cop de vent els despentina amb els contes Venjança, Badar, Ploure i Poder.
Tot fent ús predominant de la tècnica del monòleg interior, Tibau deixa parlar els seus protagonistes i ens transporta en l’espai i en el temps donant-nos subtilment les pistes a través de noms de carrers (Ploure) o de cases pairals (Venjança) o bé de cançons de moda i posant en boca del personatge un català per al lector lleugerament desfasat, que ubica cronològicament la narració (Venjança). Estalviant al màxim qualsevol recurs superflu, l’autor recrea magistralment l’atmosfera social d’un poble i les tensions entre les classes deixant aflorar els pensaments d’una minyona (Venjança), permet al personatge revisar tota la seva vida a partir d’un fet aparentment banal (Badar), condueix el protagonista pels moments clau de la seva existència a partir de l’associació d’idees que li provoca la pluja (Ploure) o fa amb pinzellades segures un retrat psicològic d’un dictador militar des del seu exili caribeny (Poder). Especialment reeixits són els clímax –originals i sorprenents-, que Tibau sap col•locar en el moment oportú donant un gir sobtat a les seves històries. Jesús Maria Tibau, a qui interessa el pas del temps, sap encabir en un moment tot una vida.
.
Contràriament al que pot semblar, la narrativa breu demana de qui la practica un profund coneixement del gènere i de l’art de l’escriptura. Precisament per la seva concisió cal un domini magistral dels ingredients, una tria acurada i precisa del lèxic, una intel•ligent construcció de la trama, una exacta col•locació del clímax, enginy per construir-ne l’ arquitectura. En Jesús Maria Tibau (Cornudella de Montsant, 1964) dóna prova amb escreix de ser un mestre del relat. Aquesta és l’opinió que em mereix la lectura del tast que he pogut fer del recull que acaba de publicar amb el títol I un cop de vent els despentina amb els contes Venjança, Badar, Ploure i Poder.
Tot fent ús predominant de la tècnica del monòleg interior, Tibau deixa parlar els seus protagonistes i ens transporta en l’espai i en el temps donant-nos subtilment les pistes a través de noms de carrers (Ploure) o de cases pairals (Venjança) o bé de cançons de moda i posant en boca del personatge un català per al lector lleugerament desfasat, que ubica cronològicament la narració (Venjança). Estalviant al màxim qualsevol recurs superflu, l’autor recrea magistralment l’atmosfera social d’un poble i les tensions entre les classes deixant aflorar els pensaments d’una minyona (Venjança), permet al personatge revisar tota la seva vida a partir d’un fet aparentment banal (Badar), condueix el protagonista pels moments clau de la seva existència a partir de l’associació d’idees que li provoca la pluja (Ploure) o fa amb pinzellades segures un retrat psicològic d’un dictador militar des del seu exili caribeny (Poder). Especialment reeixits són els clímax –originals i sorprenents-, que Tibau sap col•locar en el moment oportú donant un gir sobtat a les seves històries. Jesús Maria Tibau, a qui interessa el pas del temps, sap encabir en un moment tot una vida.
dimarts, 2 d’agost del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Josep M. Sansalvador
Un nou agraïment que fer-li a Josep Maria Sansalvador: el comentari que ha fet al seu blog De res, massa, sobre I un cop de vent els despentina.
El transcric:
A les terres de l’Ebre hi sol bufar fort, el vent, i no és gens estrany que la gent d’aquelles terres vagi despentinada. Amb la mateixa contundència del vent que baixa dels Ports, Jesús Tibau ha publicat el seu cinquè recull de relats I un cop de vent els despentina, un títol a fe singular que va ser escollit per votació popular entre els seguidors del blog de l’escriptor tortosí, habitual d’aquestes entrades.
Jesús Tibau, amb qui m’uneix una amistat forjada a base de centenars de setmanes de participació als seus jocs literaris, de seguiment del seus escrits electrònics, de lectura de les seves narracions i poemes i també de coneixement personal, m’ha obsequiat amb un exemplar de la seva obra, dedicat amb la indicació “Destijo que t’agradin aquestes petites històries on el vent de la vida sacseja els personatges però no els fa caure”. Efectivament, els personatges que apareixen a la trentena llarga d’històries incloses en el recull són víctimes, sovint, de cops de vent, de circumstàncies que els provoquen un cert trontoll d’intensitat diversa, i que els causarà, segons el cas, un punt i apart o un punt i seguit a l’existència.
A diferència d’altres compilacions anteriors, en aquesta s’ha aprecia una tendència cap a la llesca de vida, al passatge més o menys transcendent obtingut de l’observació d’una situació real, que vista amb altres ulls podria semblar banal. De la mirada de Tibau en resulta una interpretació i el desenvolupament d’una història. Tot plegat té l’aparença de vivència verídica, d’instantània obtinguda al carrer, al tren, en una pizzeria, en un avió, a la sala d’estar d’una casa particular. Els personatges són volgudament propers i de carn i ossos i el seu comportament és humà, com no podria ser de cap altra manera. Si en reculls anteriors tirava pel conte strictu senso, imaginari, literari, a I un cop de vent els despentina s’hi aprecia un treball intens de la sensibilitat i de la descripció de les emocions. Són més relats que contes, afirmació aquesta molt difícil de definir però que estic segur que m’entrendreu a la perfecció.
Hi ha la picada d’ullet a Calders, que em consta que és una referència constant per a Tibau, hi ha el relat d’alguna vivència amb rerefons històric, tal com és habitual en l’autor. Hi ha una selecció –absolutament deliciosa- de microrelats que tanca el volum. Hi ha un relat que es titula D’una trista figura, on a banda d’aparèixer-hi uns volums que també tinc a casa, hi són presents tics que tothom que està tocat per la lletraferidura o que mira la vida en forma de bloc sabrà reconèixer. Esplèndid i entranyable.
La prosa, la tècnica narrativa de Jesús Tibau evoluciona, es perfecciona cap al virtuosisme. Un autor prolífic i hiperactiu com ell és capaç de sorprendre’ns a cada nova creació. Els lectors fidels li estem agraïts. L’enhorabona.
El transcric:
A les terres de l’Ebre hi sol bufar fort, el vent, i no és gens estrany que la gent d’aquelles terres vagi despentinada. Amb la mateixa contundència del vent que baixa dels Ports, Jesús Tibau ha publicat el seu cinquè recull de relats I un cop de vent els despentina, un títol a fe singular que va ser escollit per votació popular entre els seguidors del blog de l’escriptor tortosí, habitual d’aquestes entrades.
Jesús Tibau, amb qui m’uneix una amistat forjada a base de centenars de setmanes de participació als seus jocs literaris, de seguiment del seus escrits electrònics, de lectura de les seves narracions i poemes i també de coneixement personal, m’ha obsequiat amb un exemplar de la seva obra, dedicat amb la indicació “Destijo que t’agradin aquestes petites històries on el vent de la vida sacseja els personatges però no els fa caure”. Efectivament, els personatges que apareixen a la trentena llarga d’històries incloses en el recull són víctimes, sovint, de cops de vent, de circumstàncies que els provoquen un cert trontoll d’intensitat diversa, i que els causarà, segons el cas, un punt i apart o un punt i seguit a l’existència.
A diferència d’altres compilacions anteriors, en aquesta s’ha aprecia una tendència cap a la llesca de vida, al passatge més o menys transcendent obtingut de l’observació d’una situació real, que vista amb altres ulls podria semblar banal. De la mirada de Tibau en resulta una interpretació i el desenvolupament d’una història. Tot plegat té l’aparença de vivència verídica, d’instantània obtinguda al carrer, al tren, en una pizzeria, en un avió, a la sala d’estar d’una casa particular. Els personatges són volgudament propers i de carn i ossos i el seu comportament és humà, com no podria ser de cap altra manera. Si en reculls anteriors tirava pel conte strictu senso, imaginari, literari, a I un cop de vent els despentina s’hi aprecia un treball intens de la sensibilitat i de la descripció de les emocions. Són més relats que contes, afirmació aquesta molt difícil de definir però que estic segur que m’entrendreu a la perfecció.
Hi ha la picada d’ullet a Calders, que em consta que és una referència constant per a Tibau, hi ha el relat d’alguna vivència amb rerefons històric, tal com és habitual en l’autor. Hi ha una selecció –absolutament deliciosa- de microrelats que tanca el volum. Hi ha un relat que es titula D’una trista figura, on a banda d’aparèixer-hi uns volums que també tinc a casa, hi són presents tics que tothom que està tocat per la lletraferidura o que mira la vida en forma de bloc sabrà reconèixer. Esplèndid i entranyable.
La prosa, la tècnica narrativa de Jesús Tibau evoluciona, es perfecciona cap al virtuosisme. Un autor prolífic i hiperactiu com ell és capaç de sorprendre’ns a cada nova creació. Els lectors fidels li estem agraïts. L’enhorabona.
dilluns, 1 d’agost del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Xulio Ricardo Trigo
Tria personal, per Xulio Ricardo Trigo
Serra d’or, juny de 2011
Els grans contistes, com els grans poetes, s’aboquen cada dia a un desafiament que va més enllà de les capacitats de l’ésser humà corrent. L’escriptor que s’enfronta a una novel·la té el deure d’expandir l’anècdota, la idea que en algun moment li va ocupar l’enteniment i es va apoderar, de vegades durant molt de temps, de la seva vida creativa. Els poetes i els contistes es posen com a objectiu condensar-la, aconseguir aquella petita perla que, malgrat l’estretor de l’espai que farà servir, ens dispara la imaginació en totes les direccions possibles.
Ja fa massa temps, un amic escriptor em va explicar que escrivia contes perquè la seva existència en aquell moment estava tan plena de coses que li era del tot impossible dedicar-se a la novel·la. La meva joventut d’aleshores em va relacionar el gènere del conte amb la manca de temps, és a dir, amb la facilitat. Estava ben equivocat, perquè aquell escriptor, bastant més gran que jo, parlava d’una altra cosa, de la impossibilitat de portar amunt i avall la immensitat d’una novel·la, de dedicar-hi la vida física i mental. Però, per aquesta característica de la brevetat, perquè ens permet portar-lo tothora dins el nostre imaginari i anar-ne corregint, fins i tot mentalment, les arestes, el conte era inferior? Ara sé que no.
El conte, doncs, i molt més com ens el presenta Jesús M. Tibau, no té a veure amb la narració curta, amb el relat, sinó amb aquest esclat del llenguatge que ens dispara tota la sensibilitat necessària per a gaudir de l’enorme font de sentits que acaba contenint el llenguatge. La novel·la neix per tal de créixer en l’espai i en el temps; el conte ho fa per créixer en l’exigència del llenguatge. Tots els contes de I un cop de vent els despentina tenen a veure amb aquesta idea. Destil·len saviesa a l’hora d’anar a la recerca de significats, ens retraten la vida amb un punt de poesia i amb la mirada atenta als detalls, però també ens diuen que un retall de vida es pot expandir dins la nostra imaginació amb la força de les ones concèntriques.
Essent així, només podem admirar l’art de la brevetat, una art que ens ha portat a gaudir amb escriptors de la talla d’Augusto Monterroso o Ana Maria Shua, una art que sovint es proposa, ens proposa, acostar-nos a l'essència perquè després el nostre imaginari comenci a crear, a trobar-hi sentits, a obrir històries tancades, a respirar els mots com si fossin un últim alè necessari per a la vida.
Llegiu I un cop de vent els despentina, jugueu amb tots els significats que conté, però amb compte de fer-ho a poc a poc, deixant-vos anar cap als somnis.
Serra d’or, juny de 2011
Els grans contistes, com els grans poetes, s’aboquen cada dia a un desafiament que va més enllà de les capacitats de l’ésser humà corrent. L’escriptor que s’enfronta a una novel·la té el deure d’expandir l’anècdota, la idea que en algun moment li va ocupar l’enteniment i es va apoderar, de vegades durant molt de temps, de la seva vida creativa. Els poetes i els contistes es posen com a objectiu condensar-la, aconseguir aquella petita perla que, malgrat l’estretor de l’espai que farà servir, ens dispara la imaginació en totes les direccions possibles.
Ja fa massa temps, un amic escriptor em va explicar que escrivia contes perquè la seva existència en aquell moment estava tan plena de coses que li era del tot impossible dedicar-se a la novel·la. La meva joventut d’aleshores em va relacionar el gènere del conte amb la manca de temps, és a dir, amb la facilitat. Estava ben equivocat, perquè aquell escriptor, bastant més gran que jo, parlava d’una altra cosa, de la impossibilitat de portar amunt i avall la immensitat d’una novel·la, de dedicar-hi la vida física i mental. Però, per aquesta característica de la brevetat, perquè ens permet portar-lo tothora dins el nostre imaginari i anar-ne corregint, fins i tot mentalment, les arestes, el conte era inferior? Ara sé que no.
El conte, doncs, i molt més com ens el presenta Jesús M. Tibau, no té a veure amb la narració curta, amb el relat, sinó amb aquest esclat del llenguatge que ens dispara tota la sensibilitat necessària per a gaudir de l’enorme font de sentits que acaba contenint el llenguatge. La novel·la neix per tal de créixer en l’espai i en el temps; el conte ho fa per créixer en l’exigència del llenguatge. Tots els contes de I un cop de vent els despentina tenen a veure amb aquesta idea. Destil·len saviesa a l’hora d’anar a la recerca de significats, ens retraten la vida amb un punt de poesia i amb la mirada atenta als detalls, però també ens diuen que un retall de vida es pot expandir dins la nostra imaginació amb la força de les ones concèntriques.
Essent així, només podem admirar l’art de la brevetat, una art que ens ha portat a gaudir amb escriptors de la talla d’Augusto Monterroso o Ana Maria Shua, una art que sovint es proposa, ens proposa, acostar-nos a l'essència perquè després el nostre imaginari comenci a crear, a trobar-hi sentits, a obrir històries tancades, a respirar els mots com si fossin un últim alè necessari per a la vida.
Llegiu I un cop de vent els despentina, jugueu amb tots els significats que conté, però amb compte de fer-ho a poc a poc, deixant-vos anar cap als somnis.
dimarts, 26 de juliol del 2011
El plaer de llegir
La blocaire Alequí parla al seu blog Antaviana del plaer de llegir un llibre en paper, del "moment líric i impertorbable de la lectura", amb l'excusa de tenir entre mans I un cop de vent els despentina.
En aquest cas, la magnífica portada de Marc Volpini en té gran part de culpa.
dijous, 21 de juliol del 2011
Del cel a terra
Ell té el seient del passadís i s’ha posat dret per deixar-la passar al costat de la finestreta. El primer contacte físic ha estat subtil, donant-li l’esquena, amb els peus de puntetes. L’espai és reduït a classe turista, i entrar de cara hauria estat agosarat, quan no hi ha prou confiança encara. Tot i això, amb els cabells li ha acaronat la barbeta, mentre les natges es fregaven lleugerament contra les cuixes. Potser és l’excitació d’iniciar un vol transatlàntic per primera vegada; però, Déu meu, què maca la troba!
.
Fragment del conte "Del cel a terra", inclòs a I un cop de vent els despentina.
.
Fragment del conte "Del cel a terra", inclòs a I un cop de vent els despentina.
dimarts, 12 de juliol del 2011
Sensacions de la 4a Jornada Literària de Cornudella de Montsant
9 de juliol. L'Íntim, un vell teatre de principis del s. XX, torna a obrir les portes per acollir la 4a Jornada Literària de Cornudella de Montsant. La gent del poble esperava el moment amb il·lusió i gairebé 150 persones omplen la platea de l'Íntim i les llotges del primers pis; han de portar més cadires. Les velles fustes del local cruixen.Autors i autores convidats van arribant i prenen seient a l'escenari. Àngel Lluís Carrillo, Joan Todó, Mercè Climent, Francesc Mompó, Roser Amills, Víctor Amela, Fede Cortés, Jordi Pijoan-López en representació d'Un riu de crims, i jo mateix, presentem els nostres llibres. Parlem d'amor, de passió.
Després, l’actor Anton Dalmau dóna vida de forma extraordinària als versos de Joan Baptista Espasa, el poeta local que morí fa deu anys, i segur que algú s'emociona a la sala.
Com a cirera dolça i riallera, el grup teatral TEBAC interpreta l'espectacle Una sortida digna, basat en alguns dels meus contes del llibre homònim, on tracto la mort amb humor i tendresa. En un moment de la representació, la Mort em desafia, i em diu si tindré tan sentit de l'humor quan m'arribi l'hora i ella em miri cara a cara. El públic se'n riu molt, i jo deso el moment com un dels millors records de la meva vida literària
Les velles fustes del local cruixen d'emoció; en recordava el soroll, en recordava l'olor. L'accés al segon pis no és viable, vell teatre del meu poble, però l'escenari manté la màgia encara. Gràcies a tothom per fer-ho possible; públic, autors, autores, actors, actrius, i a tothom que ha participat a l'organització i que m'ho ha fet tan fàcil.
Més informació al comentari de Roser Amills.
O al comentari de Francesc Mompó.
I més imatges a la meva Galeria de fotos.divendres, 8 de juliol del 2011
Un llibre a l'arena
Al facebook de la Maria Pilar Canalda he trobat aquests dos regals de fotos, amb la portada del llibre que traspassa fronteres sobre l'arena. Gràcies.
divendres, 1 de juliol del 2011
Tres contes vistos per MBosch
MBosch comenta al seu blog La veritat dins la ficció tres dels contes inclosos a I un cop de vent els despentina: Ploure, Poder i Venjança. Gràcies!
.
Ploure: Ens parla de les sensacions de tranquil·litat, pau i felicitat que provoca una pluja fina entre conductors, enamorats o roba estesa. La situació canvia quan la pluja amable dóna pas a la tempesta. Ara són caos, inundacions i discussions el que abunda a la ciutat. Es tracta d'un relat molt simple que aconsegueix transmetre sensacions gràcies a imatges quotidianes i a personificacions d'elements com els núvols, els rius o els llamps i trons. Un conte molt gràfic i senzill que, amb dues parts molt contrastades, mostra com pot arribar a ser de diferent una pluja.
Poder: Un general exiliat no sap acceptar la decisió popular. Enyora el poder i confia amb que el poble l'enyori a ell. Des d'un refugi al Carib escoltem les seves reflexions. El conte té una mica de crítica política però sobretot es centra en el patetisme de no saber acceptar la realitat.
Venjança: La Isabel està farta de la seva feina a Can Borràs i és per això que s'acaba "venjant". La diferència de classes i els pensaments de la protagonista són el millor del relat. A més, l'escena final del conte és molt il·lustrativa i resumeix a la perfecció l'estil de l'autor.
En general, m'ha agradat molt llegir tres contes de I un cop de vent els despentina. Jesús M. Tibau no ens explica grans històries ni ens presenta grans personatges. Simplement retrata escenes quotidianes mitjançant recursos més propers a la poesia que a la prosa i on sentiments i sensacions són els veritables protagonistes.
.
Ploure: Ens parla de les sensacions de tranquil·litat, pau i felicitat que provoca una pluja fina entre conductors, enamorats o roba estesa. La situació canvia quan la pluja amable dóna pas a la tempesta. Ara són caos, inundacions i discussions el que abunda a la ciutat. Es tracta d'un relat molt simple que aconsegueix transmetre sensacions gràcies a imatges quotidianes i a personificacions d'elements com els núvols, els rius o els llamps i trons. Un conte molt gràfic i senzill que, amb dues parts molt contrastades, mostra com pot arribar a ser de diferent una pluja.
Poder: Un general exiliat no sap acceptar la decisió popular. Enyora el poder i confia amb que el poble l'enyori a ell. Des d'un refugi al Carib escoltem les seves reflexions. El conte té una mica de crítica política però sobretot es centra en el patetisme de no saber acceptar la realitat.
Venjança: La Isabel està farta de la seva feina a Can Borràs i és per això que s'acaba "venjant". La diferència de classes i els pensaments de la protagonista són el millor del relat. A més, l'escena final del conte és molt il·lustrativa i resumeix a la perfecció l'estil de l'autor.
En general, m'ha agradat molt llegir tres contes de I un cop de vent els despentina. Jesús M. Tibau no ens explica grans històries ni ens presenta grans personatges. Simplement retrata escenes quotidianes mitjançant recursos més propers a la poesia que a la prosa i on sentiments i sensacions són els veritables protagonistes.
dimarts, 28 de juny del 2011
I un cop de vent els despentina a Altafulla Ràdio
Ahir, entrevista al programa Espai obert d'Altafulla Ràdio, comentant el llibre I un cop de vent els despentina.
diumenge, 19 de juny del 2011
I un cop de vent els despentina segons el blog A encesa de llum
Pilar, del blog A encesa de llum, fa un poètic comentari sobre el llibre I un cop de vent els despentina, i jo afegeixo un agraïment més per tot el que ha fet per mi. Gràcies, Pilar.
"El vent despentina, indomable, amb presses, intrigant, marcant adreces zigzaguejants en els cabells, convertint-los en una torxa viva i real. Els seus dits sense empremta juguen a fet i amagar amb els flocs alliberats, en un món quotidià i espurnejant, ple de misteris, pel qual deambulen personatges fràgils, compassius, poderosos, amorosos, raonables, tristos, tendres ... S’assembla a la superfície ondulada d'un mar, que escombra la sorra en trencar les ones i es retira completament amansit, abans de canviar la forma de la zona envaïda.
Em vaig sorprendre observant com bufava núvols de pols i permetia que la imaginació es posés en la improvisada talaia que permetia albirar, de manera privilegiada, siluetes i paratges coneguts, plens de nombrosos racons per descobrir."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)