dilluns, 1 d’agost de 2011

I un cop de vent els despentina, segons Xulio Ricardo Trigo

Tria personal, per Xulio Ricardo Trigo
Serra d’or, juny de 2011


Els grans contistes, com els grans poetes, s’aboquen cada dia a un desafiament que va més enllà de les capacitats de l’ésser humà corrent. L’escriptor que s’enfronta a una novel·la té el deure d’expandir l’anècdota, la idea que en algun moment li va ocupar l’enteniment i es va apoderar, de vegades durant molt de temps, de la seva vida creativa. Els poetes i els contistes es posen com a objectiu condensar-la, aconseguir aquella petita perla que, malgrat l’estretor de l’espai que farà servir, ens dispara la imaginació en totes les direccions possibles.
Ja fa massa temps, un amic escriptor em va explicar que escrivia contes perquè la seva existència en aquell moment estava tan plena de coses que li era del tot impossible dedicar-se a la novel·la. La meva joventut d’aleshores em va relacionar el gènere del conte amb la manca de temps, és a dir, amb la facilitat. Estava ben equivocat, perquè aquell escriptor, bastant més gran que jo, parlava d’una altra cosa, de la impossibilitat de portar amunt i avall la immensitat d’una novel·la, de dedicar-hi la vida física i mental. Però, per aquesta característica de la brevetat, perquè ens permet portar-lo tothora dins el nostre imaginari i anar-ne corregint, fins i tot mentalment, les arestes, el conte era inferior? Ara sé que no.
El conte, doncs, i molt més com ens el presenta Jesús M. Tibau, no té a veure amb la narració curta, amb el relat, sinó amb aquest esclat del llenguatge que ens dispara tota la sensibilitat necessària per a gaudir de l’enorme font de sentits que acaba contenint el llenguatge. La novel·la neix per tal de créixer en l’espai i en el temps; el conte ho fa per créixer en l’exigència del llenguatge. Tots els contes de I un cop de vent els despentina tenen a veure amb aquesta idea. Destil·len saviesa a l’hora d’anar a la recerca de significats, ens retraten la vida amb un punt de poesia i amb la mirada atenta als detalls, però també ens diuen que un retall de vida es pot expandir dins la nostra imaginació amb la força de les ones concèntriques.
Essent així, només podem admirar l’art de la brevetat, una art que ens ha portat a gaudir amb escriptors de la talla d’Augusto Monterroso o Ana Maria Shua, una art que sovint es proposa, ens proposa, acostar-nos a l'essència perquè després el nostre imaginari comenci a crear, a trobar-hi sentits, a obrir històries tancades, a respirar els mots com si fossin un últim alè necessari per a la vida.
Llegiu I un cop de vent els despentina, jugueu amb tots els significats que conté, però amb compte de fer-ho a poc a poc, deixant-vos anar cap als somnis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada