20 de maig. Visita al CEE Verge de la Cinta de Tortosa, dins del marc del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que m’ho vull prendre en calma i gaudir del matí, m’agafo l’últim dia de vacances que em quedava pendent de l’any passat. Sempre que visito una escola és un regal que ja tinc ganes de desembolicar; sempre és diferent, però sempre manté emocions comunes, com el tracte amable amb què et reben que et fa sentir especial. En aquest cas, el plaer previ a la visita ha durat molt de temps. Des de l’inici de curs, el professor encarregat de conduir aquest projecte m’ha anat enviant de forma periòdica el material amb què han treballat cadascun dels contes del recull I un cop de vent els despentina, un cada setmana, analitzant el sentit de les frases, buscant imatges i emocions que els suggereixen. Una tasca que, avui hem comenten, ha evolucionat al llarg del curs en profunditat i comprensió, fent que dels últims contes n’hagin tret més profit que dels primers, i és que llegir és una cursa de llarga distància, sense pressa, sense que arribar el primer comporti guanyar. També han buscat si a tots els relats i ha alguna mena de cop de vent que despentini els personatges, en sentit real o figurat.
A classe recordem la majoria dels contes, i quan m’expliquen quins els han impactat més, hi ha dos clars guanyadors: “La mare de la tórtora”, una divertida història sobre les petites coses que de vegades ens irriten, i “Quan del cel cauen pilotes”, inspirat en l’impacte que em va provocar la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, i el contrast entre els xiquetes i xiquetes que jugaven a pilota davant de la façana d’una església esquitxada de les ferides de la Guerra Civil. Possiblement, em confirmen, aquest conte els ha captat l’atenció a causa de les imatges que veuen de la guerra a Ucraïna, i és que no aprenem gaire, repetim errors, i això d’esdevenir més humans també és una cursa de llarga distància, massa llarga, potser. També els han agradat contes com La cruïlla, on un xiquet es troba davant d’un difícil dilema i que parla de la marginació que pateixen algunes persones pel simple fet de ser diferents, i aprofito per fer-ne una lectura a youtube.
Com sempre, procuro mostrar-me senzill, proper, trencar aparents distàncies que puguin imaginar entre un “escriptor”, i uns nois que acaben d’encetar la vida. Mostro sense pudor els meus dubtes i incerteses, la manca de respostes que encara tinc. Els convido a mirar la vida propera amb més intensitat, a fer-se preguntes, i els regalo unes imatges de petites coses que trobo, aparentment insignificants, però capaces de suggerir emocions i històries. Els repto que n’escriguin alguna i que me l’enviïn.
Passem un parell d’hores molt de pressa, comença a fer calor, i els professors ens obsequien amb pastes i sucs. Més obsequis, encara!
M’acomiado amb la sensació que tornaré, que establirem un bonic fil de contacte. I com tinc la resta del matí lliure, aprofito que vaig en cotxe per fer la compra gran de la setmana al supermercat. Duc a la butxaca la llista de desitjos o de necessitats més bàsiques. Descarrego el cotxe a l’entrada de casa, en una bossa hi ha els productes frescos que cal posar de seguida a la nevera, que tenen data de caducitat en pocs dies. No descarrego, perquè m’emporto amb mi, sensacions que he guanyat avui que no caduquen, que tenen, potser, data de consum preferent de llarga distància.
Com a cirera dolça i riallera, el grup teatral TEBAC interpreta l'espectacle Una sortida digna, basat en alguns dels meus contes del llibre homònim, on tracto la mort amb humor i tendresa. En un moment de la representació, la Mort em desafia, i em diu si tindré tan sentit de l'humor quan m'arribi l'hora i ella em miri cara a cara. El públic se'n riu molt, i jo deso el moment com un dels millors records de la meva vida literària
Les velles fustes del local cruixen d'emoció; en recordava el soroll, en recordava l'olor. L'accés al segon pis no és viable, vell teatre del meu poble, però l'escenari manté la màgia encara. 
