

20 de maig. Visita al CEE Verge de la Cinta de
Tortosa, dins del marc del programa Autors a les aules de la Institució de les
Lletres Catalanes. Com que m’ho vull prendre en calma i gaudir del matí, m’agafo
l’últim dia de vacances que em quedava pendent de l’any passat. Sempre que
visito una escola és un regal que ja tinc ganes de desembolicar; sempre és diferent,
però sempre manté emocions comunes, com el tracte amable amb què et reben que
et fa sentir especial. En aquest cas, el plaer previ a la visita ha durat molt
de temps. Des de l’inici de curs, el professor encarregat de conduir aquest
projecte m’ha anat enviant de forma periòdica el material amb què han treballat
cadascun dels contes del recull I un cop de vent els despentina, un cada
setmana, analitzant el sentit de les frases, buscant imatges i emocions que els
suggereixen. Una tasca que, avui hem comenten, ha evolucionat al llarg del curs
en profunditat i comprensió, fent que dels últims contes n’hagin tret més
profit que dels primers, i és que llegir és una cursa de llarga distància,
sense pressa, sense que arribar el primer comporti guanyar. També han buscat si a
tots els relats i ha alguna mena de cop de vent que despentini els personatges,
en sentit real o figurat.
A classe recordem la majoria dels contes, i quan
m’expliquen quins els han impactat més, hi ha dos clars guanyadors: “La mare de
la tórtora”, una divertida història sobre les petites coses que de vegades ens
irriten, i “Quan del cel cauen pilotes”, inspirat en l’impacte que em va
provocar la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, i el contrast entre els
xiquetes i xiquetes que jugaven a pilota davant de la façana d’una església
esquitxada de les ferides de la Guerra Civil. Possiblement, em confirmen,
aquest conte els ha captat l’atenció a causa de les imatges que veuen de la
guerra a Ucraïna, i és que no aprenem gaire, repetim errors, i això d’esdevenir
més humans també és una cursa de llarga distància, massa llarga, potser. També
els han agradat contes com La cruïlla, on un xiquet es troba davant d’un difícil
dilema i que parla de la marginació que pateixen algunes persones pel simple
fet de ser diferents, i aprofito per fer-ne una lectura a youtube.
Com sempre, procuro mostrar-me senzill, proper,
trencar aparents distàncies que puguin imaginar entre un “escriptor”, i uns
nois que acaben d’encetar la vida. Mostro sense pudor els meus dubtes i
incerteses, la manca de respostes que encara tinc. Els convido a mirar la vida
propera amb més intensitat, a fer-se preguntes, i els regalo unes imatges de
petites coses que trobo, aparentment insignificants, però capaces de suggerir
emocions i històries. Els repto que n’escriguin alguna i que me l’enviïn.
Passem un parell d’hores molt de pressa, comença
a fer calor, i els professors ens obsequien amb pastes i sucs. Més obsequis,
encara!
M’acomiado amb la sensació que tornaré, que establirem
un bonic fil de contacte. I com tinc la resta del matí lliure, aprofito que
vaig en cotxe per fer la compra gran de la setmana al supermercat. Duc a la
butxaca la llista de desitjos o de necessitats més bàsiques. Descarrego el
cotxe a l’entrada de casa, en una bossa hi ha els productes frescos que cal
posar de seguida a la nevera, que tenen data de caducitat en pocs dies. No
descarrego, perquè m’emporto amb mi, sensacions que he guanyat avui que no
caduquen, que tenen, potser, data de consum preferent de llarga distància.