diumenge, 28 d’agost del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Carme Rosanas

Carme Rosanas em fa un nou regal al seu blog, i a més de comentar el llibre I un cop de vent els despentina, fa diversos dibuixos relacionats amb uns quants contes. Podeu jugar a endevinar a quin corresponen.
Gràcies!

dimarts, 23 d’agost del 2011

Pessigolles als llençols

Esther Gassol, al facebook, diu això del conte "Ploure", inclòs a I un cop de vent els despentina:

"Gairebé et pots capbussar dins de les sensacions. A partir d'ara, quan els meus llençols es mullin per una pluja tova pensaré que tenen pessigolles."

dilluns, 22 d’agost del 2011

Ploure

Montserrat Encabo comenta al facebook el conte Ploure, inclòs a I un cop de vent els despentina:

M'ha agradat moltíssim. És genial com dónes vida i sentiments a coses inanimades però tan quotidianes. Com ara la roba estesa que no s'enfada... I els llençols que senten pessigolles. Fantàstic! És com si a més d'estar-ho vient en una pantalla, m'hi estés capbussant, olorant, escoltant.

I el paral·lelisme entre el tipus de pluja suau i la sensació de felicitat, i després la pluja a bóts i a barrals i el desencís i les desil·lusions...

dissabte, 20 d’agost del 2011

I un cop de vent els despentina, al Diari del Maresme

I un cop de vent els despentina, al Diari del Maresme, gràcies a Anna Rossell.
En aquest enllaç.

divendres, 19 d’agost del 2011

Tota una vida en un moment

Moltes gràcies a l'Anna Rossell pel comentari que fa al seu blog dels contes de I un cop de vent els despentina, i que transcric a continuació:
.
Contràriament al que pot semblar, la narrativa breu demana de qui la practica un profund coneixement del gènere i de l’art de l’escriptura. Precisament per la seva concisió cal un domini magistral dels ingredients, una tria acurada i precisa del lèxic, una intel•ligent construcció de la trama, una exacta col•locació del clímax, enginy per construir-ne l’ arquitectura. En Jesús Maria Tibau (Cornudella de Montsant, 1964) dóna prova amb escreix de ser un mestre del relat. Aquesta és l’opinió que em mereix la lectura del tast que he pogut fer del recull que acaba de publicar amb el títol I un cop de vent els despentina amb els contes Venjança, Badar, Ploure i Poder.
Tot fent ús predominant de la tècnica del monòleg interior, Tibau deixa parlar els seus protagonistes i ens transporta en l’espai i en el temps donant-nos subtilment les pistes a través de noms de carrers (Ploure) o de cases pairals (Venjança) o bé de cançons de moda i posant en boca del personatge un català per al lector lleugerament desfasat, que ubica cronològicament la narració (Venjança). Estalviant al màxim qualsevol recurs superflu, l’autor recrea magistralment l’atmosfera social d’un poble i les tensions entre les classes deixant aflorar els pensaments d’una minyona (Venjança), permet al personatge revisar tota la seva vida a partir d’un fet aparentment banal (Badar), condueix el protagonista pels moments clau de la seva existència a partir de l’associació d’idees que li provoca la pluja (Ploure) o fa amb pinzellades segures un retrat psicològic d’un dictador militar des del seu exili caribeny (Poder). Especialment reeixits són els clímax –originals i sorprenents-, que Tibau sap col•locar en el moment oportú donant un gir sobtat a les seves històries. Jesús Maria Tibau, a qui interessa el pas del temps, sap encabir en un moment tot una vida.

dimarts, 2 d’agost del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Josep M. Sansalvador

Un nou agraïment que fer-li a Josep Maria Sansalvador: el comentari que ha fet al seu blog De res, massa, sobre I un cop de vent els despentina.
El transcric:
A les terres de l’Ebre hi sol bufar fort, el vent, i no és gens estrany que la gent d’aquelles terres vagi despentinada. Amb la mateixa contundència del vent que baixa dels Ports, Jesús Tibau ha publicat el seu cinquè recull de relats I un cop de vent els despentina, un títol a fe singular que va ser escollit per votació popular entre els seguidors del blog de l’escriptor tortosí, habitual d’aquestes entrades.
Jesús Tibau, amb qui m’uneix una amistat forjada a base de centenars de setmanes de participació als seus jocs literaris, de seguiment del seus escrits electrònics, de lectura de les seves narracions i poemes i també de coneixement personal, m’ha obsequiat amb un exemplar de la seva obra, dedicat amb la indicació “Destijo que t’agradin aquestes petites històries on el vent de la vida sacseja els personatges però no els fa caure”. Efectivament, els personatges que apareixen a la trentena llarga d’històries incloses en el recull són víctimes, sovint, de cops de vent, de circumstàncies que els provoquen un cert trontoll d’intensitat diversa, i que els causarà, segons el cas, un punt i apart o un punt i seguit a l’existència.

A diferència d’altres compilacions anteriors, en aquesta s’ha aprecia una tendència cap a la llesca de vida, al passatge més o menys transcendent obtingut de l’observació d’una situació real, que vista amb altres ulls podria semblar banal. De la mirada de Tibau en resulta una interpretació i el desenvolupament d’una història. Tot plegat té l’aparença de vivència verídica, d’instantània obtinguda al carrer, al tren, en una pizzeria, en un avió, a la sala d’estar d’una casa particular. Els personatges són volgudament propers i de carn i ossos i el seu comportament és humà, com no podria ser de cap altra manera. Si en reculls anteriors tirava pel conte strictu senso, imaginari, literari, a I un cop de vent els despentina s’hi aprecia un treball intens de la sensibilitat i de la descripció de les emocions. Són més relats que contes, afirmació aquesta molt difícil de definir però que estic segur que m’entrendreu a la perfecció.

Hi ha la picada d’ullet a Calders, que em consta que és una referència constant per a Tibau, hi ha el relat d’alguna vivència amb rerefons històric, tal com és habitual en l’autor. Hi ha una selecció –absolutament deliciosa- de microrelats que tanca el volum. Hi ha un relat que es titula D’una trista figura, on a banda d’aparèixer-hi uns volums que també tinc a casa, hi són presents tics que tothom que està tocat per la lletraferidura o que mira la vida en forma de bloc sabrà reconèixer. Esplèndid i entranyable.

La prosa, la tècnica narrativa de Jesús Tibau evoluciona, es perfecciona cap al virtuosisme. Un autor prolífic i hiperactiu com ell és capaç de sorprendre’ns a cada nova creació. Els lectors fidels li estem agraïts. L’enhorabona.

dilluns, 1 d’agost del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Xulio Ricardo Trigo

Tria personal, per Xulio Ricardo Trigo
Serra d’or, juny de 2011


Els grans contistes, com els grans poetes, s’aboquen cada dia a un desafiament que va més enllà de les capacitats de l’ésser humà corrent. L’escriptor que s’enfronta a una novel·la té el deure d’expandir l’anècdota, la idea que en algun moment li va ocupar l’enteniment i es va apoderar, de vegades durant molt de temps, de la seva vida creativa. Els poetes i els contistes es posen com a objectiu condensar-la, aconseguir aquella petita perla que, malgrat l’estretor de l’espai que farà servir, ens dispara la imaginació en totes les direccions possibles.
Ja fa massa temps, un amic escriptor em va explicar que escrivia contes perquè la seva existència en aquell moment estava tan plena de coses que li era del tot impossible dedicar-se a la novel·la. La meva joventut d’aleshores em va relacionar el gènere del conte amb la manca de temps, és a dir, amb la facilitat. Estava ben equivocat, perquè aquell escriptor, bastant més gran que jo, parlava d’una altra cosa, de la impossibilitat de portar amunt i avall la immensitat d’una novel·la, de dedicar-hi la vida física i mental. Però, per aquesta característica de la brevetat, perquè ens permet portar-lo tothora dins el nostre imaginari i anar-ne corregint, fins i tot mentalment, les arestes, el conte era inferior? Ara sé que no.
El conte, doncs, i molt més com ens el presenta Jesús M. Tibau, no té a veure amb la narració curta, amb el relat, sinó amb aquest esclat del llenguatge que ens dispara tota la sensibilitat necessària per a gaudir de l’enorme font de sentits que acaba contenint el llenguatge. La novel·la neix per tal de créixer en l’espai i en el temps; el conte ho fa per créixer en l’exigència del llenguatge. Tots els contes de I un cop de vent els despentina tenen a veure amb aquesta idea. Destil·len saviesa a l’hora d’anar a la recerca de significats, ens retraten la vida amb un punt de poesia i amb la mirada atenta als detalls, però també ens diuen que un retall de vida es pot expandir dins la nostra imaginació amb la força de les ones concèntriques.
Essent així, només podem admirar l’art de la brevetat, una art que ens ha portat a gaudir amb escriptors de la talla d’Augusto Monterroso o Ana Maria Shua, una art que sovint es proposa, ens proposa, acostar-nos a l'essència perquè després el nostre imaginari comenci a crear, a trobar-hi sentits, a obrir històries tancades, a respirar els mots com si fossin un últim alè necessari per a la vida.
Llegiu I un cop de vent els despentina, jugueu amb tots els significats que conté, però amb compte de fer-ho a poc a poc, deixant-vos anar cap als somnis.